Temps

Tic-tac com fan les busques del rellotge, però el temps no mai passa fent colpets.   
Respire fons, em mire als ulls i alce la barbeta, els meus braços em fan mantenir l’equilibri, el meu tronc es manté ferm i fort i les meues cames es preparen amb decisió.

A vegades són els colps els que et fan valorar el temps.Es projecta la figura -com diuen- braços, cercles, cames, triangles i un dolor tan fons com familiar. Tot un cos que s’estira en línea recta des de la punta dels dits fins a la nuca. Pràcticament perc la seguretat de la terra ferma i el meu cos s’habitua a menejar-se per l’aire.
Tot succeeix en la meua intimitat i en l’efimeritat d’un moment en el que puc sentir-me i palpar-me.
No mai perc la força del moviment, que augmenta pel pes de la meua pròpia cama, que tempta el meu cos a doblegar-se al mateix temps que el meu abdomen l’atrau cap a dintre seu com un imant.
Més braços i cercles i triangles i cames i linies rectes i mirades als ulls i imants a l’abdomen que t’atrauen cap a tu.
I una frenada suau.
Fouette.
Podem passar una mil·lèsima de segon sentint-nos sencers i tota una vida fora del nostre cos, mesurant el temps com si passara fent colpets.

Publicacio feta per Arbitria